La Ribagorça, com a espai-frontera, és un indret privilegiat per a l’observació de la interacció entre els límits administratius i les transicions i fronteres lingüístiques. En poc espai, ens permet observar les transicions entre els dialectes nord-occidentals del català, entre el català i el benasquès i entre el català i l’aragonès, i també la frontera entre el català i l’occità i els trets que totes aquestes varietats comparteixen. Però la variació lingüística és dinàmica per definició, i també en aquest àmbit territorial observem fenòmens diversos de canvi en curs, relacionats amb estatus lingüístics diferenciats i variables demogràfiques, antigues o recents.
No només això. És també l’espai dels equívocs, dels malentesos sobre les llengües, i a vegades també dels despropòsits. Com en altres àmbits, també en aquest la frontera és el marge que ens mostra les capes de què està fet el país.
Els mapes -també els lingüístics- no reprodueixen el territori sinó que el representen, “amaguen” més o menys segons l’escala de mesura. Una paradoxa del nostre temps és que, a mesura que les comunicacions s’han accelerat i les distàncies s’han escurçat, l’escala en què ens movem s’ha reduït i els indrets propers se’ns han anat enfosquint. Coneixem llengües llunyanes, però sabem poc de com s’expressen els qui viuen a tocar nostre, o hi pensem erròniament. En coherència amb aquesta paradoxa, la perifèria és un lloc adequat per re-situar-nos.
Aquest curs va adreçat tant a especialistes com a públic general. Es troba dins del catàleg de cursos d'estiu de la UdL de 2024.